Estiueg

Foto: Teresa Vila
Sento el gall. Altre cop canta. I una au sembla respondre-li.
Els nens fan la migdiada, avui sí!
Els pollets, tossuts, han tornat a sortir del seu tancat. Per on surten? No hi ha manera de trobar el forat. La mare inquieta cacareja sense parar. Torneu, penso que potser els hi diu. Però els joves exploradors han ampliat territori i volen coneixe’l i assaborir-lo picotejant ara aquí, ara allà.
Estic dormida, la son m’ha vençut després de dinar. Sento uns ocells que canten i un gos que borda demanant...què deu voler....i la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. Una autopista fruit de interessos econòmics, no de les necessitats de la gent. Una autopista que mort a la muntanya, diners perduts, diners en mans de qui no toca.
Estiu. A velocitat de gaudir, sense pressa, assaborint els instants, els gestos i els somriures dels infants que depressa seran adults. Mil històries m’expliquen ara que hi ha temps de seure junts, parlar i escoltar.
Ha costat arribar a aquest punt! La inėrcia d’onze mesos de tràfec, de córrer per tot, d’aprofitar el temps i perdre la vida i el realment important. He trigat en arribar aquí, en deixar de pensar i patir per el que farem ara i després, i, sobretot, en no perdre el temps. Quin temps? La relativitat del temps...el temps que algú ens ha fet creure que hem d’invertir en el que ens diu? El temps d’estimar, d,estimar parlant, estimar escoltant, estimar coneixent, explorant, el temps de perdre el temps?

Una nena

Avui fa uns anys, en un poble miner anomenat Guardo, va néixer una nena. Era la segona filla d’una família de comerciants, li volien posar Lluisa pero en néixer un 15 d’octubre li van posar Teresa. Un anys després els pares van decidir anar a viure a Barcelona, van canviar la muntanya, els hiverns freds del nord, per el mar i el hiverns més suaus de l’est. Tanta era la diferència que, malgrat arribar en ple hivern a la ciutat, les nenes no portaven abric, acostumades al fred més intens. La família es va instal.lar prop de la plaça Espanya, i els anys van anar passant i la nena creixia, feliç, la muntanya de Montjuïc era el seu parc, on es representaven els jocs d’infància, Vallgorguina va ser els de l’adolescència, l’amor per la natura, poder-s’hi endinsar l’omplia de joia i felicitat, aprenia piano de la ma d’una veïna que va ser la dona d’un famós compositor. La família va créixer, quatre germans més, però la mort va arrelar en aquella família i tres van morir. La nena va viure la mort dels seus germans, dos d’ells en només sis mesos, una cicatriu va quedar en el seu cor, mai es va acabar de tancar, no era possible. Vaig coneixer aquesta família, aquesta nena, i no vaig ser conscient del que havien patit i el que representava això fins molt anysmés tard. La família va seguir lluitant per la vida i la felicitat, i van anar a viure a Sarrià, encara hi havia camps i ramats d’ovelles, explicava la nena. Van acabar sent una famíliaforça coneguda i estimada al barri. I la nena seguia creixent, i un dia va voler ser mare, desitjava ser-ho, i volia una nena, i la va tenir! Em va tenir a mi. Aquella nena d’aquell poble de muntanya, de Guardo, era la meva mare, i avui hauria fet anys.
T’estimo mare!

Il.lustració de Laura Borrås Dalmau

Píndoles d'autoestima

Il.lustració de Mónica Custodio

A poques hores de la cinquena, estic nerviosa i espantada per el canvi de cicle i de tractament. Aquesta vegada m’està costant enfrontar-m’hi de forma positiva i tranquila. Així que em permeto donar-me una dosi d’autoestima recordant dos episodis de fa tres setmanes i que em van donar molta força. 
El dia abans de la quarta pensava anar sola a les proves prèvies però al finalno m’hi vaig veure amb cor i li vaig demanar a la meva amiga Margarita Farràs si podia acompanyar-m’hi. Val a dir que m’ha acompanyat a la gran majoria de proves i visites que no han estat poques, i també a la segona. Quan li ho vaig dir, va fer broma que no "m’ajuntava" per no haver-li dit abans amb lo que ella pensa en mi, sempre està disposada a tot i més, i em va dir el que em va arribar a totes i cadascuna de les meves cèl·lules, amb lo orgullosos que estem de tu el Ricard i jo!!! Sembla que aquestes paraules només les sents dels pares... Però ells m’ho van dir, es senten orgullosos de mi!!! No sé si hi ha motiu però ells ho senten i m’ho diuen i a mi em va omplir i em donar força, molta força!!! I també em va emocionar i m’emociona en recordar-ho.
I el dia de la quarta, quan ja marxava després d’haver estat tres hores a la meva butaca de la sala I i connectada al goter, vaig anar a agafar el meu abric. Estava penjat al costat d’una dona asseguda a la seva butaca i connectada al seu goter, i vaig quedar davant d’ella a poca distància. Li vaig dir que vagi tot molt bé!! I no em vaig moure, la mirava, sentia que havia de dir-li alguna altra cosa, però què? Com estàs, com va tot? - em va sortir. I em va explicar moltes coses, lo greu del seu cas, la complicada i dura i trista situació familiar que té, la por que tenia perquè aquella era la darrera sessió que feia abans d’una ressonància que diria si el seu tumor havia minvat amb el tractament i era operable. Vam estar....estona, no sé quanta. La Carmen, la infermera em deia: Aun estás aquí?! Si, li anava responent jo. Li vaig parlar de la oncolliga, de tots els serveis que oferien, de la bona tasca que fan gratuítament i de lo bé que m’estava anant a mi. Si mires a internet, de seguida la trobaràs. Però algun gest seu em va fer anar a demanar-li a la Chari un paper i li vaig apuntar el telèfon i l’adreça. I ja em despedia quan em va dir: Moltes gràcies!! M’has animat molt, estava espantada i angoixada i m’ha anat molt bé parlar amb tu, m’has animat! Jo no parava de somreiure i les seves paraules van tornar a a travessar tots els meus espais intersticials i donar-me força, i creure en mi, i en com de bonic és estar amb la gent. I li vaig anotar el meu número de telèfon sota el de la Oncolliga. Em va dir qeu em prometia trucar.me i li vaig respondre que no calia que em truqués, li donava el meu número per si el necessitava, per si volia parlar o el que fos, però no havia de trucar-me. Quan em vaig tombar per despedir-me de la Chari, la Carmen fent-me l’ullet em va dir: Bueno, ahora puedes seguir por aquí, senyalant-me un altre pacient.

Perdoneu-me si he necessitat regalar-me les orelles.

Això em fa pensar que, per una banda és fàcil ajudar a que les coses canviïn, que no hem d’esperar que ho facin els altres, petits gestos ens donen i donen força als altres, en el dia a dia i en assumptes més complexos i complicats també. El canvi està en nosaltres.

Un petonàs per a cadascú de vosaltres! Us estimo!

28 de febrer de 2013

Com bastants dies en els darrers mesos, dia amb sentiments i emocions contraposades. Avui fa un any, un any que em vaig quedar orfe, un any que ja no hi ets pare, un any, tant i tant poc! I, t’he pogut plorar i enyorar ben poc amb el càncer de mama que estic patint. I, al mateix temps t’he enyorat tant i t’he necessitat tant! A tu, i a la mare. Casa vostra és buida però jo us visualitzo al sofà, agafats de la mà, o tu al menjador escrivint les teves memòries i la mare batallant com tu li deies, o llegint un llibre. La casa està freda però plena de records, de vivències,... hi resten les vostres cendres. Quan em recuperi us portaré a Banyoles, a Santa Maria de Porqueres, on us vareu casar, i si puc també al tramvia blau, on us vàreu conèixer.
Poc t’he plorat i poc he pogut fer el dol, les imatges dels teus darrers moments de vida em venen al cap i em fan mal, intento substituir-les per altres de més dolces, però em costa... Fa un parell de dies, amb els teus néts dormits en els meus braços, vaig bramar de dolor, de tristesa, de ràbia, d’impotència, de necessitat, de....un crit dolorós, punyent que em travessà el cervell, la boca ben oberta, les llàgrimes lliscant per les meves galtes, però ningú el va sentir, ni els teus néts ni Jordi que seia al costat.
Tantes coses et voldria dir, tantes et voldria preguntar, quantes preguntes m’he fet i que ja no tenen resposta, quantes coses ja no sabré de tu, de la mare, de la meva història, he perdut una altra part de mi mateixa. Però em resta el millor que em podieu donar: LA VIDA, una vida per al que ara lluito amb més consciència, una vida que ha pogut engendrar dues noves vides, una vida que vull recuperar. També m’heu ajudat a ser qui sóc, i us agraeixo poder ser i estar i saber fer, vosaltres heu estat els meus mestres amatents.

T’estimo Pare!!

Matissos d'un dia especial

Ahir va ser un dia bonic, càlid, un dia que havia esperat amb un cert neguit i por, i no va ser del tot fàcil enfrontar-lo, però ho vaig fer i va tenir les seves petites però en realitat inmenses recompenses.
Ahir feia la tercera sessió de quimioteràpia.
El dia va començar com tots ajudant a vestir i esmorzar als meus fills, però en lloc d’acompanyar-los fins al parquing amb en Jordi, m’hi vaig afegir, vam anar els quatre a l’escola. Abans d’acomiadar-nos van deixar una bossa potser amb més de 100 taps per a l’associació catalana de la síndrome de X fràgil.
Després jo encara tenia temps per a la sessió, vaig fer un cafè i li vaig portar a Jordi un entrepà, ell ja estava a la feina. Allà hi havia una mare de l’escola dels nens que treballa aprop, vam estar xerrar i vam fer una part del camí plegades, va ser molt gratificant i com tants altres ens va oferir tota l’ajuda que puguem necessitar. I veus quan la gent ho diu de cor, que senten que no saps mai què et pot tocar a tu, i que si l’ajuda es materialitza es senten molt bé i no esperen res a canvi. Però costa demanar ajuda, malgrat els sincers oferiments.
Quan vaig arribar a l’hospital a l’entrada ja m’esperava la meva tieta Carmne, la germana petita de la meva mare. Venia carregada amb una bossa de congelats plena de carmanyoles amb menjar que ella havia fet. Ben bé una de les coses que millor ens van en aquests moments. Em sabia greu però estava tan agraïda i la veia a ella tan contenta d’haver-ho fet!! Malgrat els problemes que ella també té. I després de jo fer unes quantes inspiracions profondes per agafar forces vam pujar a la segona planta, la sala d’espera plena, això m’agobiava una mica però vaig buscar el lloc on em podia sentir millor i vaig centrar la meva atenció en altres coses, sobretot en la meva tieta, escoltar-la. De sobte, veig la Chari, una altra mare de l’escola que també està en tractament, sempre amb el somriure a la boca, amb tot el que ha passat, és forta i positiva. Les infermeres em van haver de cridar dues vegades perquè ens havíem liat a xerrar i els vaig preserntar la meva tieta. 
Ja dins de la sala I, em vaig alegrar quan des de la butaca que em tocava veia la finestra. Ja estava molt millor però impressiona aquell entorn, 18 persones rebent un tractament amb l’esperança, la seguretat malgrat alguns defalliments que ens en sortirem, un tractament dur, amb molt efectes secundaris, que afecta anímicament i físicament a molts òrgans, però ens hi hem d’aliar, acceptar-lo com a company de viatge i intentar minimitzar els seus efectes, malgrat costi i de vegades defallim. Sort que els metges i infermeres ens comprenen i donen ànims. Quan m’havien de punxar el portacat, per si de cas vaig avisar que estava sensible, potser la regla i el dolor d’ovaris que tenia, però prefereixo dir-ho perquè en dir-ho m’alleugereixo i elles sempre tenen alguna paraula de confort.
Vaig trobar a faltar la Carmen, la infermera de les dues primeres sessions, està molt pendent i ve quan pot i et parla i escolta, i busca la teva comoditat....jo asseguda a la butaca, segur qeu no vols estirar-te? ÉS qeu la butaca és la llei del tot o res i quedo molt enrera. Això t’ho arreglo jo, estira’t i et porto un coixí! Ei, la que vaig tenir també és molt maca però estava més ocupada al tenir una noia en pràctiques.
I com no pots tenir acompanyant a la sala, la meva tieta anava entrant i sortint, la Chari que encara estava per allà també, i era agradable, reiem o jo patia que les infermeres els donessin un toc d’atenció, que estrany, oi? 
i quan l’estomac m’ho va reclar em vaig jalar l’entrepà de truita amb ap de cereals que m’havia fet la meva tieta, boníssim!!!
La veïna també es deia Teresa i vaig intentar contactar però no li debia venir de gust. Quan ella va marxar, la noia que va ocupar la butaca sí tenia ganes de xerrar, però jo començava a estar grogui per efectes de l’antihistamínic...poc vam xerrar però suficient per a escurçar el temps i saber coses una de l’altra. El meu tractament es va allargar més per la punyetera al·lèrgia!! Vaig estar quasi tres hores! 
Després va entrar a la Chari a fer el seu tractament però no ens veiem i ens enviaven missatges. Al poc jo ja vaig acabar i em vaig trobar a la meva tieta amb la cosina de la Chari fent amistats, i descubrint-se amb vides força paral·les, maneres de ser i pensar similars, no volia interrompre-les malgrat tenir unes ganes de tancar els ulls! Estaven tan engrescades! Tan van allargar Jordi ja havia sortit de la feina i en ser tant tard vam anar a dinar junts al mateix hospital.
Per acabar aquest agradable dia de la tercera sessió, vaig anar a l’acupuntora on, ja amb les agulles posades, sense llum i música suau, per fi vaig poder aclucar els ulls i em vaig adormir...quin goig! Em vaig despertar amb un petit ronc que vaig fer! Estic molt refredada! I en sortir tenia en Jordi amb en Pol i en MArc esperant-me, la meva tieta el va acompanyar a buscar-los.
Un dia que em feia certa por va acabar sent un dia càlid, ple d’humanitat.
Gràcies a tots, hi ha altra gent que m’ajuda, amb els nens, que m’acompanya a totes les proves, qeu no són poques, qeu me’scriu, em truca sense esperar qeu resongui perquè entenen la situació i el que volen és dir-me que els tinc a prop, que pensen en mi, que m’estimen i que puc comptar amb ells. Gràcies!!! Us estimo!

Mamá

Algú va dir-me…passarà…m’ha quedat tot aquest temps gravat a la memoria, fins i tot em va doldre quan m’ho va dir.

No és veritat, no passa, i no crec que passi mai. La intensitat minvarà, els records, espero, potser acabaran fent-me somriure i no plorar, però mai passarà, no pot passar, com es pot creure que passi, impossible, oblidar un dels puntals de la meva vida, oblidar-te,i tampoc ho vull!

I costa, costa molt, fins i tot ara, o potser recisament ara et torno a recordar amb més intensitat, et trobo a faltar més, et necessito per a poder-t’ho explicar, per poder compartir amb tu aquests moments únics que començo a viure, uns moments que sempre pensava podries viure al meu costat. La il•lusió que et feia viure’ls, per mi i per tu, per com t’agradaven les criatures, com t’hi havies dedicat en cos i ànima als que tenien capacitats mentals diverses, com els estimaves i t’havien estimat, com havies retornat l’esperança a molts pares que creien que els seus fills no arrivarien ni tan sols a saber llegir. 

I ara, hauries estat tan feliç, il•lusionada, t’imagino explicant-ho a tothom radiant, emocionada recorren totes les botigues buscant coses per ells, acompanyant-me a on fos necessari, oferint-nos el teu suport, remenant els teus llibres perquè jo et demanaria saber més sobre el desenvolupament infantil, tantes coses que no puc pensar-hi massa pel dolor que em provoquen.

En aquests moments hauria de sentir-me molt feliç, per mi, per Jordi, pel pare, per ells i per tu, però no hi ets i aquesta felicitat no és complerta, per molt que m’hi esforci. Ells creixeran sense coneixe’t, i em dol profundament, sense saber-ho els haurà faltat una peça important a les seves vides, per la riquesa de sentiments, d’emocions, de vivències, de tendresa, d’amor,…que tu els podries haver donat. Els parlaré de tu, els parlarem de tu, però no serà el mateix.

I jo et parlaré d’ells, t’explicaré i et consultaré.

Saps Mare, estic embarassada, de quasi 19 setmanes. Seràs àvia, àvia de dos nens, dos bessons idèntics. Dijous em van dir que fan uns 13 cm i pensen uns 230 gr cadascun. Em trobo bé, no he tinguts marejos, ara la calor se’m fa més pesada, i comencen les cremors, però això no té importància. El cas és que ells estiguin bé. M’hauran de fer controls cada dues setmanes a l’hospital, és un embaràs de molt alt risc al compartir placenta i poder patir un síndrome de transfusió feto-fetal que esperem que no pateixin.

Mare, sé que tindré el teu suport, de forma diferent, i serà gràcies al que vaig aprendre de tu i al teu costat, no serà el mateix, però hi seràs en moltes de les meves accions i pensaments.

Mare, t’estimo!

 

¡Mamaíta te quiero!

 

24 de juliol de 2010

Històries de científics a l'Àrtic

Se'm cau la baba!

Tinc una amiga d'expedició a l'Àrtic, avui he llegit un article seu al web del CSIC, institució per a la qual ella treballa.

N'estic tan orgullosa que vull penjar la seva història al meu bloc!

I quina enveja que em fa!!! Com m'agradaria de poder-hi estar, jugant amb ella a l'Iceball!

Espero que us agradi!

Un petó per la Montse

¡Iceball!

Montse Sala - Océano Glaciar Ártico - 17/07/2007

Bacterias teñidas y observadas al microscopio.

“Éste es un pequeño paso para un hombre pero un gran paso para la humanidad” dijo Neil Armstrong al pisar la luna. En estos momentos me siento como él, enfundada en mi traje de supervivencia (teletubbie), a pie de la escalerilla y esperando la orden de desembarcar para ir a pisar el hielo Ártico!!! Orgullosa, bajo mi brazo derecho, en vez del casco de astronauta, luzco mi gorrito de lana con borla de colores.

Hasta hoy, desde el castillo miraba con envidia a los que bajan cada día a extraer muestras del hielo (bueno, siempre menos hoy, que han tenido que sacar los cores de hielo a mano porque se les ha fastidiado el motor…¡ pobres!). Pero hoy, por fin, ha sido mi turno. El motivo es que tengo que disputar un partido de …Iceball!. Txetxu se ríe de mi afición a poner un nombre a nuestros experimentos. Según la orden del día hoy se disputa una competición entre los científicos y la dotación de “fútbol-balonmano sobre hielo”, pero yo he decidido llamarle Iceball…¿no es mejor así?

 

¿El resultado del partido? Bueno, eso es lo de menos, hemos ofrecido resistencia, el campo estaba en mal estado, no hemos sido un rival fácil, vamos, …¡el iceball es así! Por lo menos me ha servido comprobar que el teletubbie, de talla única (enorme) y con un pie para un 50, aparte de ser útil para salvarte la vida en caso de caer el agua, tiene como única ventaja que no marca michelines. Por lo demás, resulta de lo más incómodo para jugar ya que se sale la bota y tienes que jugar remangándote las perneras. Al final no se han podido celebrar todos los partidos porque se ha cerrado el hielo, ha venido la niebla y hemos tenido que salir de ahí, pero espero que mañana puedan bajar los equipos que faltan y dejen el pabellón de los científicos más alto que nosotros.

Para reponer fuerzas y con motivo de la celebración del día de la Virgen del Carmen, patrona de la gente del mar, hemos tenido un rancho extraordinario de comida: cigalas, langostinos y solomillo de ternera en hojaldre, todo regado con Albariño …¡delicioso!

Por la tarde ha vuelto ya todo a la normalidad. He vuelto a recoger agua de diferentes profundidades para investigar las actividades enzimáticas de las bacterias del plancton y su capacidad de utilizar 31 moléculas diferentes en placas Biolog. Nuestro grupo de microheterótrofos, formado por Julia, Dolors, Txetxu y yo investigamos el papel de las bacterias y de sus principales causantes de mortalidad, virus y protozoos, en el ecosistema Ártico. En la actualidad estamos llevando a cabo experimentos para conocer el efecto de la fusión del hielo que conlleva el cambio climático sobre la diversidad y metabolismo del bacterioplancton y sobre la capacidad de las bacterias para degradar las moléculas que han acumulado los hielos durante siglos.

Las bacterias son los organismos del plancton más abundantes (en el volumen de una cucharilla de café encontramos millones de ellas). Cuando las filtramos y las teñimos con colorante para observarlas al microscopio, aparecen como estrellas brillantes sobre un fondo oscuro. Esas estrellas que, tras un largo día de trabajo, cuando salgo a cubierta antes de ir a dormir, echo de menos al mirar el cielo y ver siempre ese sol tan radiante a esta latitud. Seguramente Neil Armstrong, desde la luna, sí tuvo la oportunidad de ver un cielo estrellado, como mis bacterias en los filtros.

12 juliol

Avui és el meu aniversari.

No m'agrada dir la meva edat, fa molts anys que em passa, i sovint m'ho han criticat.

Però no és d'això del que volia parlar.

Acabo de llegir un relat en un bloc.

Al principi tenia molt clar quin comentari posar-hi, dir-li a l'autor que ell era qui decidia el seu destí, fàcil....

Però a mida que el llegia, m'adonava que ell com jo ho sabia però que es veia arrossegat, impotent de gobernar la seva nau, el seu destí, com jo.

I m'he posat trista, amb ganes de plorar per ell, per tots els qui es troben com ell, però sobretot per mi.

Perquè em sento amarrada a una manera de fer, a uns hàbits còmodes però que acaben sent perjudicials per mi, molt!

Vull deixar anar amarres, deixar les aigües aparentment tranquiles a les que m'he acostumat i que tan mal acaben fent-me.

Vull seguir el camí que alguns cops he iniciat de ser jo qui decideixo, qui tria el camí, un camí dur, amb pedres amb les que ensopego.

Pedres que aparto però que tornen a apareixer, pedres que haig de tornar a retirar per continuar per on vull anar.

Un camí aparentment dur, pesat, on haig de lluitar una i altra vegada però que acaba portant-me a on vull, on em sento bé.

I això és el què vull, sentir-me bé!

Tant és que el camí sigui dur, el resultat s'ho val!

Vull recordar el que a estones veig tan clar, que deixar-me anar no em dóna benestar i decidir sí.

Ara només em queda perdre la por.

On puc trobar un negre?

De petita em deien que tenia molta imaginació. També deien que se'm donava bé escriure.

Mai ho he cregut.

De més gran somiava en ser escriptora, m'agradava imaginar la meva vida escrivint en una masia, sota un arbre, mirant la muntanya, mirant el mar, a través de la finestra, amb la meva gossa al costat, unes criatures cridant al patí, un company pintant o jugant amb els nens o venint a fer-me un petó....

M'agrada la vida del qui escriu tal i com jo sempre l'he imaginat.

Però mai m'hi posava, potser perquè així el somni d'escriure encara podia ser real.

Només alguna vegada al meu diari, o un parell d'històries curtes, cartes i postals, molts correus electrònics, i res més.

I han arribat els blocs, i entro sovint en algun buscant noves històries dels seus protagonistes.

M'agrada com descriuen senzills esdeveniments de les seves vides, com ho relacionen amb emocions, sentiments.

Hi ha gent que sap escriure, que d'una petita cosa saben fer un bell escrit i a més profund.

I a mi m'agradaria saber-ho fer.

Però no ser lligar les paraules amb la gràcia d'alguns escriptors de blocs.

No sé com trasmetre el que sento, com enganxar la gent a un escrit, a una senzilla història.

És per això que avui pensava que, com fan servir alguns escriptors, estaria bé contractar un negre perquè em creés el meu bloc .

 

Què celebrem...

Avui és la revetlla de Sant Joan.

També és el nostre segon aniversari, fa dos anys que vivim junts.

I estem aquí, a casa, sense parlar-nos.

Ara acaba de marxar a fer un tomb.

Teníem tres opcions per triar on i amb qui passa la revetlla, i hem triat la que ni contemplàvem....quedar-nos a casa de morros.

Perquè hem triat celebrar així el nostre segon aniversari i la revetlla?

És tan greu el que ha passat entre nosaltres que no podem mirar d'acostar-nos l'un a l'altre i parlar?

Des d'ahir a la tarda que estem així, i ho pensat d'apropar-me, d'acariciar-lo, abraçar-lo i dir-li que ho sento, sento la meva part, i que mirem d'arreglar-ho, perquè l'estimo.

Ens estimem! Sí jo crec que sí, ell m'estima i jo l'estimo. Llavors, perquè?

Estimar-se és imprescindible, però potser no és suficient.

Potser és per això que jo no he intentat apropar-me a ell aquest cop.

No m'agrada estar enfadada, no m'agrada estar al costat d'algú sense parlar-hi.

M'agradaria anar de revetlla, ballar, riure, xerrar, i que ell hi fos.

Seria fàcil acostar-me a ell i reconciliar-nos, però tornaria a passar el mateix més endavant.

Per això no m'hi he acostat, no estic segura que sigui el millor. No sé què és el millor. Suposo que m'aniria molt bé ser més pacient i calmada i poder-li exposar el què sento, i tenir mà per a fer-lo parlar i poder pactar, però es veu que no en se. Ho he intentat altres vegades, li he dit el que sento i que m'agradaria que em digués les coses, que parlés, però no ho aconsegueixo.

I jo ho necessito. Necessito que fem plans junts, que tinguem projectes.

Necessito parlar de les vacances, parlar dels diners disponibles, dels llocs que a on ens agradaria anar, dels que estan al nostre abast, estar d'acord, estar en desacord, mirar de guanyar, deixar-me guanyar en la tria, arribar al pacte, tenir la il·lusió de les vacances, de descansar junts, on sigui, amb qui sigui que triem els dos.

Lo bo de les vacances són evidentment aquests dies de deixar d'anar a treballar, de sortir de la rutina assassina. Però és també el període previ, quan es pensa en aquests dies, quan es fa el projecte de les vacances. I ho vull. Vull aquesta petit viatge a Itaca. Però el camí està sent massa dur, potser massa.

Sí, són les vacances les que avui ens fan estar de morros.

Avui celebrem que no sabem parlar.

Avui és la revetlla de Sant Joan. I el nostre segon aniversari.