Històries de científics a l'Àrtic
¡Iceball!
Montse Sala - Océano Glaciar Ártico - 17/07/2007
“Éste es un pequeño paso para un hombre pero un gran paso para la humanidad” dijo Neil Armstrong al pisar la luna. En estos momentos me siento como él, enfundada en mi traje de supervivencia (teletubbie), a pie de la escalerilla y esperando la orden de desembarcar para ir a pisar el hielo Ártico!!! Orgullosa, bajo mi brazo derecho, en vez del casco de astronauta, luzco mi gorrito de lana con borla de colores.
Hasta hoy, desde el castillo miraba con envidia a los que bajan cada día a extraer muestras del hielo (bueno, siempre menos hoy, que han tenido que sacar los cores de hielo a mano porque se les ha fastidiado el motor…¡ pobres!). Pero hoy, por fin, ha sido mi turno. El motivo es que tengo que disputar un partido de …Iceball!. Txetxu se ríe de mi afición a poner un nombre a nuestros experimentos. Según la orden del día hoy se disputa una competición entre los científicos y la dotación de “fútbol-balonmano sobre hielo”, pero yo he decidido llamarle Iceball…¿no es mejor así?
¿El resultado del partido? Bueno, eso es lo de menos, hemos ofrecido resistencia, el campo estaba en mal estado, no hemos sido un rival fácil, vamos, …¡el iceball es así! Por lo menos me ha servido comprobar que el teletubbie, de talla única (enorme) y con un pie para un 50, aparte de ser útil para salvarte la vida en caso de caer el agua, tiene como única ventaja que no marca michelines. Por lo demás, resulta de lo más incómodo para jugar ya que se sale la bota y tienes que jugar remangándote las perneras. Al final no se han podido celebrar todos los partidos porque se ha cerrado el hielo, ha venido la niebla y hemos tenido que salir de ahí, pero espero que mañana puedan bajar los equipos que faltan y dejen el pabellón de los científicos más alto que nosotros.
Para reponer fuerzas y con motivo de la celebración del día de la Virgen del Carmen, patrona de la gente del mar, hemos tenido un rancho extraordinario de comida: cigalas, langostinos y solomillo de ternera en hojaldre, todo regado con Albariño …¡delicioso!
Por la tarde ha vuelto ya todo a la normalidad. He vuelto a recoger agua de diferentes profundidades para investigar las actividades enzimáticas de las bacterias del plancton y su capacidad de utilizar 31 moléculas diferentes en placas Biolog. Nuestro grupo de microheterótrofos, formado por Julia, Dolors, Txetxu y yo investigamos el papel de las bacterias y de sus principales causantes de mortalidad, virus y protozoos, en el ecosistema Ártico. En la actualidad estamos llevando a cabo experimentos para conocer el efecto de la fusión del hielo que conlleva el cambio climático sobre la diversidad y metabolismo del bacterioplancton y sobre la capacidad de las bacterias para degradar las moléculas que han acumulado los hielos durante siglos.
Las bacterias son los organismos del plancton más abundantes (en el volumen de una cucharilla de café encontramos millones de ellas). Cuando las filtramos y las teñimos con colorante para observarlas al microscopio, aparecen como estrellas brillantes sobre un fondo oscuro. Esas estrellas que, tras un largo día de trabajo, cuando salgo a cubierta antes de ir a dormir, echo de menos al mirar el cielo y ver siempre ese sol tan radiante a esta latitud. Seguramente Neil Armstrong, desde la luna, sí tuvo la oportunidad de ver un cielo estrellado, como mis bacterias en los filtros.
12 juliol
Avui és el meu aniversari.
No m'agrada dir la meva edat, fa molts anys que em passa, i sovint m'ho han criticat.
Però no és d'això del que volia parlar.
Acabo de llegir un relat en un bloc.
Al principi tenia molt clar quin comentari posar-hi, dir-li a l'autor que ell era qui decidia el seu destí, fàcil....
Però a mida que el llegia, m'adonava que ell com jo ho sabia però que es veia arrossegat, impotent de gobernar la seva nau, el seu destí, com jo.
I m'he posat trista, amb ganes de plorar per ell, per tots els qui es troben com ell, però sobretot per mi.
Perquè em sento amarrada a una manera de fer, a uns hàbits còmodes però que acaben sent perjudicials per mi, molt!
Vull deixar anar amarres, deixar les aigües aparentment tranquiles a les que m'he acostumat i que tan mal acaben fent-me.
Vull seguir el camí que alguns cops he iniciat de ser jo qui decideixo, qui tria el camí, un camí dur, amb pedres amb les que ensopego.
Pedres que aparto però que tornen a apareixer, pedres que haig de tornar a retirar per continuar per on vull anar.
Un camí aparentment dur, pesat, on haig de lluitar una i altra vegada però que acaba portant-me a on vull, on em sento bé.
I això és el què vull, sentir-me bé!
Tant és que el camí sigui dur, el resultat s'ho val!
Vull recordar el que a estones veig tan clar, que deixar-me anar no em dóna benestar i decidir sí.
Ara només em queda perdre la por.
On puc trobar un negre?
De petita em deien que tenia molta imaginació. També deien que se'm donava bé escriure.
Mai ho he cregut.
De més gran somiava en ser escriptora, m'agradava imaginar la meva vida escrivint en una masia, sota un arbre, mirant la muntanya, mirant el mar, a través de la finestra, amb la meva gossa al costat, unes criatures cridant al patí, un company pintant o jugant amb els nens o venint a fer-me un petó....
M'agrada la vida del qui escriu tal i com jo sempre l'he imaginat.
Però mai m'hi posava, potser perquè així el somni d'escriure encara podia ser real.
Només alguna vegada al meu diari, o un parell d'històries curtes, cartes i postals, molts correus electrònics, i res més.
I han arribat els blocs, i entro sovint en algun buscant noves històries dels seus protagonistes.
M'agrada com descriuen senzills esdeveniments de les seves vides, com ho relacionen amb emocions, sentiments.
Hi ha gent que sap escriure, que d'una petita cosa saben fer un bell escrit i a més profund.
I a mi m'agradaria saber-ho fer.
Però no ser lligar les paraules amb la gràcia d'alguns escriptors de blocs.
No sé com trasmetre el que sento, com enganxar la gent a un escrit, a una senzilla història.
És per això que avui pensava que, com fan servir alguns escriptors, estaria bé contractar un negre perquè em creés el meu bloc .
Què celebrem...
Avui és la revetlla de Sant Joan.
També és el nostre segon aniversari, fa dos anys que vivim junts.
I estem aquí, a casa, sense parlar-nos.
Ara acaba de marxar a fer un tomb.
Teníem tres opcions per triar on i amb qui passa la revetlla, i hem triat la que ni contemplàvem....quedar-nos a casa de morros.
Perquè hem triat celebrar així el nostre segon aniversari i la revetlla?
És tan greu el que ha passat entre nosaltres que no podem mirar d'acostar-nos l'un a l'altre i parlar?
Des d'ahir a la tarda que estem així, i ho pensat d'apropar-me, d'acariciar-lo, abraçar-lo i dir-li que ho sento, sento la meva part, i que mirem d'arreglar-ho, perquè l'estimo.
Ens estimem! Sí jo crec que sí, ell m'estima i jo l'estimo. Llavors, perquè?
Estimar-se és imprescindible, però potser no és suficient.
Potser és per això que jo no he intentat apropar-me a ell aquest cop.
No m'agrada estar enfadada, no m'agrada estar al costat d'algú sense parlar-hi.
M'agradaria anar de revetlla, ballar, riure, xerrar, i que ell hi fos.
Seria fàcil acostar-me a ell i reconciliar-nos, però tornaria a passar el mateix més endavant.
Per això no m'hi he acostat, no estic segura que sigui el millor. No sé què és el millor. Suposo que m'aniria molt bé ser més pacient i calmada i poder-li exposar el què sento, i tenir mà per a fer-lo parlar i poder pactar, però es veu que no en se. Ho he intentat altres vegades, li he dit el que sento i que m'agradaria que em digués les coses, que parlés, però no ho aconsegueixo.
I jo ho necessito. Necessito que fem plans junts, que tinguem projectes.
Necessito parlar de les vacances, parlar dels diners disponibles, dels llocs que a on ens agradaria anar, dels que estan al nostre abast, estar d'acord, estar en desacord, mirar de guanyar, deixar-me guanyar en la tria, arribar al pacte, tenir la il·lusió de les vacances, de descansar junts, on sigui, amb qui sigui que triem els dos.
Lo bo de les vacances són evidentment aquests dies de deixar d'anar a treballar, de sortir de la rutina assassina. Però és també el període previ, quan es pensa en aquests dies, quan es fa el projecte de les vacances. I ho vull. Vull aquesta petit viatge a Itaca. Però el camí està sent massa dur, potser massa.
Sí, són les vacances les que avui ens fan estar de morros.
Avui celebrem que no sabem parlar.
Avui és la revetlla de Sant Joan. I el nostre segon aniversari.
.