Estiueg

Foto: Teresa Vila
Sento el gall. Altre cop canta. I una au sembla respondre-li.
Els nens fan la migdiada, avui sí!
Els pollets, tossuts, han tornat a sortir del seu tancat. Per on surten? No hi ha manera de trobar el forat. La mare inquieta cacareja sense parar. Torneu, penso que potser els hi diu. Però els joves exploradors han ampliat territori i volen coneixe’l i assaborir-lo picotejant ara aquí, ara allà.
Estic dormida, la son m’ha vençut després de dinar. Sento uns ocells que canten i un gos que borda demanant...què deu voler....i la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. Una autopista fruit de interessos econòmics, no de les necessitats de la gent. Una autopista que mort a la muntanya, diners perduts, diners en mans de qui no toca.
Estiu. A velocitat de gaudir, sense pressa, assaborint els instants, els gestos i els somriures dels infants que depressa seran adults. Mil històries m’expliquen ara que hi ha temps de seure junts, parlar i escoltar.
Ha costat arribar a aquest punt! La inėrcia d’onze mesos de tràfec, de córrer per tot, d’aprofitar el temps i perdre la vida i el realment important. He trigat en arribar aquí, en deixar de pensar i patir per el que farem ara i després, i, sobretot, en no perdre el temps. Quin temps? La relativitat del temps...el temps que algú ens ha fet creure que hem d’invertir en el que ens diu? El temps d’estimar, d,estimar parlant, estimar escoltant, estimar coneixent, explorant, el temps de perdre el temps?