Mamá

Algú va dir-me…passarà…m’ha quedat tot aquest temps gravat a la memoria, fins i tot em va doldre quan m’ho va dir.

No és veritat, no passa, i no crec que passi mai. La intensitat minvarà, els records, espero, potser acabaran fent-me somriure i no plorar, però mai passarà, no pot passar, com es pot creure que passi, impossible, oblidar un dels puntals de la meva vida, oblidar-te,i tampoc ho vull!

I costa, costa molt, fins i tot ara, o potser recisament ara et torno a recordar amb més intensitat, et trobo a faltar més, et necessito per a poder-t’ho explicar, per poder compartir amb tu aquests moments únics que començo a viure, uns moments que sempre pensava podries viure al meu costat. La il•lusió que et feia viure’ls, per mi i per tu, per com t’agradaven les criatures, com t’hi havies dedicat en cos i ànima als que tenien capacitats mentals diverses, com els estimaves i t’havien estimat, com havies retornat l’esperança a molts pares que creien que els seus fills no arrivarien ni tan sols a saber llegir. 

I ara, hauries estat tan feliç, il•lusionada, t’imagino explicant-ho a tothom radiant, emocionada recorren totes les botigues buscant coses per ells, acompanyant-me a on fos necessari, oferint-nos el teu suport, remenant els teus llibres perquè jo et demanaria saber més sobre el desenvolupament infantil, tantes coses que no puc pensar-hi massa pel dolor que em provoquen.

En aquests moments hauria de sentir-me molt feliç, per mi, per Jordi, pel pare, per ells i per tu, però no hi ets i aquesta felicitat no és complerta, per molt que m’hi esforci. Ells creixeran sense coneixe’t, i em dol profundament, sense saber-ho els haurà faltat una peça important a les seves vides, per la riquesa de sentiments, d’emocions, de vivències, de tendresa, d’amor,…que tu els podries haver donat. Els parlaré de tu, els parlarem de tu, però no serà el mateix.

I jo et parlaré d’ells, t’explicaré i et consultaré.

Saps Mare, estic embarassada, de quasi 19 setmanes. Seràs àvia, àvia de dos nens, dos bessons idèntics. Dijous em van dir que fan uns 13 cm i pensen uns 230 gr cadascun. Em trobo bé, no he tinguts marejos, ara la calor se’m fa més pesada, i comencen les cremors, però això no té importància. El cas és que ells estiguin bé. M’hauran de fer controls cada dues setmanes a l’hospital, és un embaràs de molt alt risc al compartir placenta i poder patir un síndrome de transfusió feto-fetal que esperem que no pateixin.

Mare, sé que tindré el teu suport, de forma diferent, i serà gràcies al que vaig aprendre de tu i al teu costat, no serà el mateix, però hi seràs en moltes de les meves accions i pensaments.

Mare, t’estimo!

 

¡Mamaíta te quiero!

 

24 de juliol de 2010