Matissos d'un dia especial
Ahir va ser un dia bonic, càlid, un dia que havia esperat amb un cert neguit i por, i no va ser del tot fàcil enfrontar-lo, però ho vaig fer i va tenir les seves petites però en realitat inmenses recompenses.
Ahir feia la tercera sessió de quimioteràpia.
El dia va començar com tots ajudant a vestir i esmorzar als meus fills, però en lloc d’acompanyar-los fins al parquing amb en Jordi, m’hi vaig afegir, vam anar els quatre a l’escola. Abans d’acomiadar-nos van deixar una bossa potser amb més de 100 taps per a l’associació catalana de la síndrome de X fràgil.
Després jo encara tenia temps per a la sessió, vaig fer un cafè i li vaig portar a Jordi un entrepà, ell ja estava a la feina. Allà hi havia una mare de l’escola dels nens que treballa aprop, vam estar xerrar i vam fer una part del camí plegades, va ser molt gratificant i com tants altres ens va oferir tota l’ajuda que puguem necessitar. I veus quan la gent ho diu de cor, que senten que no saps mai què et pot tocar a tu, i que si l’ajuda es materialitza es senten molt bé i no esperen res a canvi. Però costa demanar ajuda, malgrat els sincers oferiments.
Quan vaig arribar a l’hospital a l’entrada ja m’esperava la meva tieta Carmne, la germana petita de la meva mare. Venia carregada amb una bossa de congelats plena de carmanyoles amb menjar que ella havia fet. Ben bé una de les coses que millor ens van en aquests moments. Em sabia greu però estava tan agraïda i la veia a ella tan contenta d’haver-ho fet!! Malgrat els problemes que ella també té. I després de jo fer unes quantes inspiracions profondes per agafar forces vam pujar a la segona planta, la sala d’espera plena, això m’agobiava una mica però vaig buscar el lloc on em podia sentir millor i vaig centrar la meva atenció en altres coses, sobretot en la meva tieta, escoltar-la. De sobte, veig la Chari, una altra mare de l’escola que també està en tractament, sempre amb el somriure a la boca, amb tot el que ha passat, és forta i positiva. Les infermeres em van haver de cridar dues vegades perquè ens havíem liat a xerrar i els vaig preserntar la meva tieta.
Ja dins de la sala I, em vaig alegrar quan des de la butaca que em tocava veia la finestra. Ja estava molt millor però impressiona aquell entorn, 18 persones rebent un tractament amb l’esperança, la seguretat malgrat alguns defalliments que ens en sortirem, un tractament dur, amb molt efectes secundaris, que afecta anímicament i físicament a molts òrgans, però ens hi hem d’aliar, acceptar-lo com a company de viatge i intentar minimitzar els seus efectes, malgrat costi i de vegades defallim. Sort que els metges i infermeres ens comprenen i donen ànims. Quan m’havien de punxar el portacat, per si de cas vaig avisar que estava sensible, potser la regla i el dolor d’ovaris que tenia, però prefereixo dir-ho perquè en dir-ho m’alleugereixo i elles sempre tenen alguna paraula de confort.
Vaig trobar a faltar la Carmen, la infermera de les dues primeres sessions, està molt pendent i ve quan pot i et parla i escolta, i busca la teva comoditat....jo asseguda a la butaca, segur qeu no vols estirar-te? ÉS qeu la butaca és la llei del tot o res i quedo molt enrera. Això t’ho arreglo jo, estira’t i et porto un coixí! Ei, la que vaig tenir també és molt maca però estava més ocupada al tenir una noia en pràctiques.
I com no pots tenir acompanyant a la sala, la meva tieta anava entrant i sortint, la Chari que encara estava per allà també, i era agradable, reiem o jo patia que les infermeres els donessin un toc d’atenció, que estrany, oi?
i quan l’estomac m’ho va reclar em vaig jalar l’entrepà de truita amb ap de cereals que m’havia fet la meva tieta, boníssim!!!
La veïna també es deia Teresa i vaig intentar contactar però no li debia venir de gust. Quan ella va marxar, la noia que va ocupar la butaca sí tenia ganes de xerrar, però jo començava a estar grogui per efectes de l’antihistamínic...poc vam xerrar però suficient per a escurçar el temps i saber coses una de l’altra. El meu tractament es va allargar més per la punyetera al·lèrgia!! Vaig estar quasi tres hores!
Després va entrar a la Chari a fer el seu tractament però no ens veiem i ens enviaven missatges. Al poc jo ja vaig acabar i em vaig trobar a la meva tieta amb la cosina de la Chari fent amistats, i descubrint-se amb vides força paral·les, maneres de ser i pensar similars, no volia interrompre-les malgrat tenir unes ganes de tancar els ulls! Estaven tan engrescades! Tan van allargar Jordi ja havia sortit de la feina i en ser tant tard vam anar a dinar junts al mateix hospital.
Per acabar aquest agradable dia de la tercera sessió, vaig anar a l’acupuntora on, ja amb les agulles posades, sense llum i música suau, per fi vaig poder aclucar els ulls i em vaig adormir...quin goig! Em vaig despertar amb un petit ronc que vaig fer! Estic molt refredada! I en sortir tenia en Jordi amb en Pol i en MArc esperant-me, la meva tieta el va acompanyar a buscar-los.
Un dia que em feia certa por va acabar sent un dia càlid, ple d’humanitat.
Gràcies a tots, hi ha altra gent que m’ajuda, amb els nens, que m’acompanya a totes les proves, qeu no són poques, qeu me’scriu, em truca sense esperar qeu resongui perquè entenen la situació i el que volen és dir-me que els tinc a prop, que pensen en mi, que m’estimen i que puc comptar amb ells. Gràcies!!! Us estimo!