Cutuca, una part de mi o potser les dues

Avui és el meu aniversari.

No m'agrada dir la meva edat, fa molts anys que em passa, i sovint m'ho han criticat.

Però no és d'això del que volia parlar.

Acabo de llegir un relat en un bloc.

Al principi tenia molt clar quin comentari posar-hi, dir-li a l'autor que ell era qui decidia el seu destí, fàcil....

Però a mida que el llegia, m'adonava que ell com jo ho sabia però que es veia arrossegat, impotent de gobernar la seva nau, el seu destí, com jo.

I m'he posat trista, amb ganes de plorar per ell, per tots els qui es troben com ell, però sobretot per mi.

Perquè em sento amarrada a una manera de fer, a uns hàbits còmodes però que acaben sent perjudicials per mi, molt!

Vull deixar anar amarres, deixar les aigües aparentment tranquiles a les que m'he acostumat i que tan mal acaben fent-me.

Vull seguir el camí que alguns cops he iniciat de ser jo qui decideixo, qui tria el camí, un camí dur, amb pedres amb les que ensopego.

Pedres que aparto però que tornen a apareixer, pedres que haig de tornar a retirar per continuar per on vull anar.

Un camí aparentment dur, pesat, on haig de lluitar una i altra vegada però que acaba portant-me a on vull, on em sento bé.

I això és el què vull, sentir-me bé!

Tant és que el camí sigui dur, el resultat s'ho val!

Vull recordar el que a estones veig tan clar, que deixar-me anar no em dóna benestar i decidir sí.

Ara només em queda perdre la por.