28 de febrer de 2013

Com bastants dies en els darrers mesos, dia amb sentiments i emocions contraposades. Avui fa un any, un any que em vaig quedar orfe, un any que ja no hi ets pare, un any, tant i tant poc! I, t’he pogut plorar i enyorar ben poc amb el càncer de mama que estic patint. I, al mateix temps t’he enyorat tant i t’he necessitat tant! A tu, i a la mare. Casa vostra és buida però jo us visualitzo al sofà, agafats de la mà, o tu al menjador escrivint les teves memòries i la mare batallant com tu li deies, o llegint un llibre. La casa està freda però plena de records, de vivències,... hi resten les vostres cendres. Quan em recuperi us portaré a Banyoles, a Santa Maria de Porqueres, on us vareu casar, i si puc també al tramvia blau, on us vàreu conèixer.
Poc t’he plorat i poc he pogut fer el dol, les imatges dels teus darrers moments de vida em venen al cap i em fan mal, intento substituir-les per altres de més dolces, però em costa... Fa un parell de dies, amb els teus néts dormits en els meus braços, vaig bramar de dolor, de tristesa, de ràbia, d’impotència, de necessitat, de....un crit dolorós, punyent que em travessà el cervell, la boca ben oberta, les llàgrimes lliscant per les meves galtes, però ningú el va sentir, ni els teus néts ni Jordi que seia al costat.
Tantes coses et voldria dir, tantes et voldria preguntar, quantes preguntes m’he fet i que ja no tenen resposta, quantes coses ja no sabré de tu, de la mare, de la meva història, he perdut una altra part de mi mateixa. Però em resta el millor que em podieu donar: LA VIDA, una vida per al que ara lluito amb més consciència, una vida que ha pogut engendrar dues noves vides, una vida que vull recuperar. També m’heu ajudat a ser qui sóc, i us agraeixo poder ser i estar i saber fer, vosaltres heu estat els meus mestres amatents.

T’estimo Pare!!