Píndoles d'autoestima

Il.lustració de Mónica Custodio

A poques hores de la cinquena, estic nerviosa i espantada per el canvi de cicle i de tractament. Aquesta vegada m’està costant enfrontar-m’hi de forma positiva i tranquila. Així que em permeto donar-me una dosi d’autoestima recordant dos episodis de fa tres setmanes i que em van donar molta força. 
El dia abans de la quarta pensava anar sola a les proves prèvies però al finalno m’hi vaig veure amb cor i li vaig demanar a la meva amiga Margarita Farràs si podia acompanyar-m’hi. Val a dir que m’ha acompanyat a la gran majoria de proves i visites que no han estat poques, i també a la segona. Quan li ho vaig dir, va fer broma que no "m’ajuntava" per no haver-li dit abans amb lo que ella pensa en mi, sempre està disposada a tot i més, i em va dir el que em va arribar a totes i cadascuna de les meves cèl·lules, amb lo orgullosos que estem de tu el Ricard i jo!!! Sembla que aquestes paraules només les sents dels pares... Però ells m’ho van dir, es senten orgullosos de mi!!! No sé si hi ha motiu però ells ho senten i m’ho diuen i a mi em va omplir i em donar força, molta força!!! I també em va emocionar i m’emociona en recordar-ho.
I el dia de la quarta, quan ja marxava després d’haver estat tres hores a la meva butaca de la sala I i connectada al goter, vaig anar a agafar el meu abric. Estava penjat al costat d’una dona asseguda a la seva butaca i connectada al seu goter, i vaig quedar davant d’ella a poca distància. Li vaig dir que vagi tot molt bé!! I no em vaig moure, la mirava, sentia que havia de dir-li alguna altra cosa, però què? Com estàs, com va tot? - em va sortir. I em va explicar moltes coses, lo greu del seu cas, la complicada i dura i trista situació familiar que té, la por que tenia perquè aquella era la darrera sessió que feia abans d’una ressonància que diria si el seu tumor havia minvat amb el tractament i era operable. Vam estar....estona, no sé quanta. La Carmen, la infermera em deia: Aun estás aquí?! Si, li anava responent jo. Li vaig parlar de la oncolliga, de tots els serveis que oferien, de la bona tasca que fan gratuítament i de lo bé que m’estava anant a mi. Si mires a internet, de seguida la trobaràs. Però algun gest seu em va fer anar a demanar-li a la Chari un paper i li vaig apuntar el telèfon i l’adreça. I ja em despedia quan em va dir: Moltes gràcies!! M’has animat molt, estava espantada i angoixada i m’ha anat molt bé parlar amb tu, m’has animat! Jo no parava de somreiure i les seves paraules van tornar a a travessar tots els meus espais intersticials i donar-me força, i creure en mi, i en com de bonic és estar amb la gent. I li vaig anotar el meu número de telèfon sota el de la Oncolliga. Em va dir qeu em prometia trucar.me i li vaig respondre que no calia que em truqués, li donava el meu número per si el necessitava, per si volia parlar o el que fos, però no havia de trucar-me. Quan em vaig tombar per despedir-me de la Chari, la Carmen fent-me l’ullet em va dir: Bueno, ahora puedes seguir por aquí, senyalant-me un altre pacient.

Perdoneu-me si he necessitat regalar-me les orelles.

Això em fa pensar que, per una banda és fàcil ajudar a que les coses canviïn, que no hem d’esperar que ho facin els altres, petits gestos ens donen i donen força als altres, en el dia a dia i en assumptes més complexos i complicats també. El canvi està en nosaltres.

Un petonàs per a cadascú de vosaltres! Us estimo!